- Tothom et fa els comptes: “Quan duràs s’al·lota?” (o al·lot; la xafarderia mai s’ha vist limitada per raons de sexe, religió o condició social); “hauries d’estudiar economia perquè això d’història no té sortida” (t’ho diu ell que no ha estudiat res); “encara no us caseu?” (encara no te mors?); “i els nens per quan?” (coneixent els teus no en vull tenir mai, gràcies). Aquestes preguntes sempre van acompanyades de rialles amb sorna i mirades de maldat. Tu et debats entre canviar de tema o agafar fort el ganivet de la carn i començar a degollar impertinents.
- Típic sopar on no vols anar. És igual si són companys del treball, amics de la teva parella o familiars que no pots veure ni en pintura. El pes de la tradició i el compromís es massa fort. Acabes anant-hi amb mala cara i pensant que tot això del Nadal és una puta merda.
- Tastar una cosa que no t’agrada i haver-te-la d’acabar. Ens ha passat a tots; veus una cosa que no has menjat mai, penses que no serà tan dolent, que perquè no tastar-ho ara per Nadal, total no ho has pagat tu… però tot d’una t’adones que l’has cagat. Ja no hi ha volta enrere. Tothom et mira, especialment la sogra que ho ha comprat i que et recorda que és molt car i que li ha costat tot el matí de feina.
- Fer un comentari fora de lloc. Un altre clàssic. Per exemple, critiques el govern del PP. Primer arriba un silenci absolut, després la gent comença a mirar-se els peus o al voltant, fins que algú s’apiada de la teva ànima i exclama “quin vestit més bonic que portes Maria” o “enguany les gambes anaven caríssimes” o una mongolada semblant.
- Trobar un tros de torró estantís. Hi ha poques decepcions més grosses a la vida. Tota la il·lusió del Nadal, de retrobar-se amb la família o d’haver trobat l’amor de la teva vida s’esvaeixen sobtadament quan vas a algun lloc i agafes un tros de torró de la típica safata que hi ha a totes les cases, el mossegues àvidament i t’adonés que és, com a mínim, de l’any 2004. Després intentes escopir el que tens dins la boca dins un torcaboques sense que ningú et vegi; però és impossible. Hi ha massa gent i sempre hi ha algú que t’està mirant. Com sortir d’aquest situació ja depèn de la perícia personal de cada un: “és que he fet mala via”, “ara he vist que du ametlla i sóc al·lèrgic” són algunes idees que poden anar bé.
- Que el teu regal no agradi a la persona a qui va destinat: La primera impressió facial és la que compta, i tampoc no fa falta ser un màquina per detectar-ho. La decepció es manifesta de formar clara, tot i que dura poc i va seguida de comentaris del tipus “m’encanta”, “això no m’ho esperava”, una rialla nerviosa i la mirada que va perduda intentant veure si hi ha més regals que allò horrible que acaba d’obrir.
- Haver de suportar opinions estúpides sobre qualsevol tema: Els moments de màxima alerta són els sopars de Nadal o de reis. Aquí cada un treu el polític, sociòleg, biòleg, historiador o filòsof que porta a dins i li dóna carta blanca per expressar qualsevol cosa en veu alta. Qualsevol tema és susceptible de ser comentat: immigració, futbol, planetes habitables de la galàxia o maneres d’aguantar més al llit. El més sensat es asseure’s enfora d’aquells subjectes que l’experiència d’anys anteriors t’ha mostrat que són perillosos, i que sovint no només et torren l’orella de mala manera, sinó que et posen en un compromís demanant-te l’opinió i tocant-se el braç perquè no puguis deixar d’escoltar-los.
- Patir per no rompre un plat o una copa: Conegut com la maledicció de les “Vaixelles noves”, et passes els sopar passant pena per la punyetera copa enlloc de gaudir del menjar i la conversa. Comences a tenir suor freda quan el teu nebot de 5 anys agafa la copa amb les dues mans de qualsevol manera, o colpeja el peu de la copa amb el plat i el “clonk” provoca un silenci sepulcral i mirades furibundes de la seva mare.
- La calor. Pareix contradictori, perquè és hivern. Però no perdona. Entre menjar com una bèstia durant dies seguits, beure una mica (o bastant, no ens enganyem), la calefacció a 50 graus perquè la padrina té fred i que t’has hagut de posar aquell puta jersei nou que no t’agrada i que a damunt es de llana perquè la teva dona t’ha obligat a anar “mudat”, la calor s’apodera del teu cos i comences a notar marejos i malestar constant.
- Les aglomeracions de gent. Això passa sobretot quan vas a veure la cavalcada de reis. Encara que no vulguis anar-hi, has d’acompanyar els fills, nebots o cosins més petits. Tot el sofriment, angoixa i calor perquè després el maleït nin comenci amb preguntes incòmodes: “com poden anar els reis a cada poble alhora?”, “perquè l’any passat en Gaspar era més alt?” i merdes semblants.
